L'arbre

Terrassa. Fotografia: Empar Sáez

Quan ja em trobava millor, quan em vaig poder incorporar damunt el llit, el meu esperit, encara feble, continuava sent incapaç de reflexions molt llargues; gràcies al meu cos m’arribaren les primeres alegries. Vaig reveure la bellesa, quasi sagrada, del pa, l’humil raig de sol on jo escalfava la meua cara, i l’atordiment que em causà la vida. Arribà un dia en què em vaig poder recolzar a la finestra oberta. Vivia en un carrer gris d’un raval de Viena, però hi ha moments en què només ens cal un arbre sobrepassant una muralla per a recordar que existeixen boscos. Aquell dia, per tot el meu cos sorprès de reviure, vaig tenir la segona revelació de la bellesa del món. Vós sabeu quina fou la primera. Com en la primera vaig plorar, no tant de felicitat, sinó de reconeixement; vaig plorar per la idea que la vida fos tan simple, i seria tan fàcil si nosaltres mateixos fóssem prou simples per a acceptar-ho.

Marguerite Yourcenar, alexis o el tractat del combat inútil 

(Traducció de Rosa Serrano i Antònia Pallach i Estela)