dimecres, 28 de setembre de 2016

Tancar el cercle


Brioude, França. Fotografia: Empar Sáez

Tancar el cercle


Enfilar el poal sense conciliar la set
refer el gest
dibuixar-ne mil vegades la corba
com l’ombra que lluita per configurar
la forma acabada
entre el pou i la boca.

Despertar al so de la corriola.
Enfilar els dies.
Posar oli a les hores.
Sobreviure
entre el pou i la set
sense trencar el fil d’aigua. 



Clara Mir Maristany, Els Déus i les Bèsties
Pagès editors, 2012


dilluns, 1 d’agost de 2016

Els universos dormien



Els universos dormien
fins que una Veu
va dir: parlem-ne!
Però jo sé que parlant
la gent es desentén.

Jo no dialogo, escriure versos
és tenir raó. Allò descrit
sempre s'ajusta
a la descripció. Els universos
ho sabien, s'ho callaven.

Ara és diferent. Els universos
no existeixen; la paraula ocupa
l'espai sense fi; el vers
proposa el silenci.
El silenci activa el crit de les esferes.


Màrius Sampere, Ignosi (Edicions Poncianes, 2015)


diumenge, 24 de juliol de 2016

Invoques la respiració, la correcta

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez



Invoques la respiració, la correcta
posició del coixí, l'accent
que des dels límits del món arriba aquí,
obre les finestres, invoca 
a cada poema la curació.
No té més contorns
la ferida que habitava en el pit,
prem sobre els vidres i sobre les olles,
surt entre els semàfors
de la Prenestina, crida que res
es convertirà en paraula, que tot
estava escrit.

Milo De AngelisTema de l'adéu,  (Edicions Saldonar, 2016)
Traducció de Joan-Elies Adell


***

Invochi il respiro, la giusta
posizione del cuscino, l’accento
che dai limiti del mondo giunge qui, 
apre le finestre, chiama 
ogni poesia alla guarigione.
Non ha più contorno
la ferita che abitava nel seno, 
preme sui vetri e sulle pentole,
esce tra i semafori
della Prenestina, grida che niente
diventerà parola, che tutto 
era scritto.


Milo De Angelis, Tema dell'addio (Mondadori, 2005)


dilluns, 18 de juliol de 2016

Cette pierre ouverte

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez




Aquesta pedra oberta ets tu, aquest habitacle devastat,
Com hom pot morir-se?

He dut la llum, he cercat,
arreu regnava la sang.
I vaig cridar i vaig plorar amb tot el meu cos.


Yves Bonnefoy, Del moviment i de la immobilitat de Douve, 1953 
(Dins "Yves Bonnefoy. Antología", Editorial Lumen, 1977) 
Traducció personal


***

Cette pierre ouverte est-ce toi, ce logis dévasté, 
Comment peut-on mourir?

J'ai apporté de la lumière, j'ai cherché,
Partout régnait le sang.
Et je criais et je pleurais de tout mon corps.


Yves Bonnefoy, Du mouvement et de l'immobilité de Douve, 1953

diumenge, 17 de juliol de 2016

Ja ho sé!... No reveure res!

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez


    (...) 

    Ja ho sé!... No reveure res!  Però si tot m'és conegut, viure no és altre que reveure?
    ... I tot ens és reconeixença. I sempre, oh memòria, ens avançareu, en tota terra nova on encara no havíem viscut.
   En el maó, i el guix, i la teula, color de corn o de nou moscada, un mateix trànsit està en vetlla, que sempre ens precedeix; i els signes que en els murs retraça l'ombra remoguda de les fulles en tot lloc, ja els havíem traçat.


Saint-John Perse, Vents (Cafè Central / Eumo Editorial, 2009)
Traducció d'Isidor Marí 


***


    Je sais !… Ne rien revoir ! – Mais si tout m’est connu, vivre n’est-il que revoir?
    … Et tout nous est reconnaissance. Et toujours, ô mémoire, vous nous devancerez, en toute terre nouvelle où nous n’avions encore vécu.
    Dans l’adobe, et le plâtre, et la tuile, couleur de corne ou de muscade, une même transe tient sa veille, qui toujours nous précède ; et les signes qu’aux murs retrace l’ombre remuée des feuilles de tout lieu, nous les avions déjà tracés.




Saint-John PerseVents (Éditions Gallimard, 1946)



dilluns, 11 de juliol de 2016

De puntetes

Sant Celoni. Fotografia: Empar Sáez 

De puntetes

Vaig avançar de puntetes
Gairebé fins a la línia,
Només la volia tocar
Amb la punta del peu nu,
Com toco a l'estiu la línia
Que separa la terra i el mar.
Però la línia va recular
Com si es defensés ella de mi,
I jo continuo endavant
Damunt la sorra xopa de mort,
Viva i orgullosa
De poder empènyer la frontera,
O potser traspassar-la a poc a poc,
Sense saber-ho.

Ana Blandiana, La meva pàtria A4 (Cafè Central / Eumo Editorial, 2015)
Traducció de Corina Oproae


***

Tiptil

Am înaintat tiptil

Până aproape de linie,
Am vrut doar s-o ating
Cu vârful piciorului gol,
Aşa cum ating vara linia
Dintre pământ şi mare.
Dar linia s-a tras înapoi
Ca şi cum s-ar fi apărat ea de mine,
Şi eu continui să înaintez
Pe nisipul umezit de moarte,
Vie şi mândră
Că pot atinge hotarul,
Sau poate trecându-l puţin,
Fără să ştiu.

Ana Blandiana, Patria mea A4 (Bucarest; Humanitas, 2010)


dimecres, 6 de juliol de 2016

He vuelto porque tenía frío

Arequipa. Fotografia: Empar Sáez



He vuelto porque tenía frío
frío de muerte antigua
de antes del mundo

frío de cuando no había agua ni fuego
frío de cuando todo era silencio

              Un frío de siempre

El frío que nace con nosotros.
Tenía frío y miedo


       El miedo que muere con nosotros

       Y aquí me tenéis

                con la sangre alertada



Neus Aguado, Paseo présbita (La Gaya Ciencia, 1982)


Neu i viatge

Caldes de Montbui. Fotografia: Empar Sáez

NEU I VIATGE

                                                                              A Eugenia Garnica i Pere Salinas


                                                                    Tal dia como hoy empezamos a andar

                                                                                               JOSÉ ÁNGEL VALENTE

                                            
                                                                      II


Llaurar el buit d'aquesta terra, assaonar-lo, sembrar-lo, fer-lo germinar amb la llavor de tu que regresses sense haver-te'n anat, que tornes amb l'estel als ulls i les òrbites dels planetes. Conrear la llum de darrere de la llum. Desglevar els colors per cultivar el color i el cos de l'amor indicible. És el temps de la cendra i de les flors, de la fusta clara i del clar somriure que encén l'hivern del jardí. D'ermar el silenci. De viure per viure't. De nàixer a la teua vora.



Joan Navarro, El plom de l'ham (Edicions 62, 2014)


dimarts, 5 de juliol de 2016

Vidre

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez


Vidre


et vaig veure rere el vidre


quan t'hagi passat un desert pel damunt
espolsaré en qualsevol moment la sorra
i et miraré sense haver d'inventar res
les flors del vestit sempre porpres
el vestit sempre despenjat ahir a la nit de l'armari
però quan dormo m'aturo al vidre
i a la fusta que els homes es van recolzar a les espatlles
omplo el taüt de mort perquè no hi puguis cabre
et somio viva


Teresa Colom, La meva mare es preguntava per la mort (Pagès editors, 2012)



dilluns, 4 de juliol de 2016

Ahir ja tenia els ulls oberts

Folgueroles. Fotografia: Empar Sáez


Ahir ja tenia els ulls oberts
i avui tinc moltes històries que comencen i acaben.
Cadascuna ancorada en la vinent
i totes en mi.
Ara són inalterables com l'expressió d'una nina.
Nines que continuen de peu en les poselles d'una habitació
que fa temps que va deixar de ser meva.
N'hi ha d´èpoques fosques
i de les d'èpoques fosques moltes riuen,
i se'm fa estrany
però recordo aquelles rialles.
Era feliç?
Reia com els colors insòlits presos per una flor
forçada per la supervivència.


Teresa Colom, On tot és vidre (Pagès editors, 2009)

dijous, 30 de juny de 2016

No sóc pas jo qui pateix: és un altre

Tavertet. Fotografia: Empar Sáez


No sóc pas jo qui pateix: és un altre.

Jo no ho resistiria. El que ha passat,

Que ho cobreixin amb un llenç negre

I s'emportin els fanals...

                              Nit.


Anna Akhmàtova, Rèquiem 
Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova

("Marina Tsvetàieva. Poema de la fi i altres poemes. Anna Akhmàtova. Rèquiem i altres poemes", Edicions Proa, 2004)


dilluns, 27 de juny de 2016

és que a vegades a un pescador

Tavertet. Fotografia: Empar Sáez

és que a vegades a un pescador
se li romp
el fil   i et quedes al fons de
la mar
amb l'ham clavat 
a les genives


Antònia Vicenç, Fred al ulls (Cafè Central/Eumo Editorial, 2015)


dimecres, 15 de juny de 2016

Desig

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez


DESIG


Aprendre a delectar-se en l'escàs marge
de temps com si fos tot el temps del món.
No córrer mai. No tenir cap pressa.
Trobar el desig precís, l'acte precís,
el gest exacte per al minut breu
que resta abans de dir adéu. No dir 
adéu. Saber no anar-se'n mai. I ser-hi
per sempre.


Oriol Izquierdo, Moments feliços (Edicions 62, 2008)

dilluns, 13 de juny de 2016

Desolació

San Cristóbal de las Casas. Fotografia: Empar Sáez


Desolació

   (3)


Tot plegat una única agressió
total
       pertot
              i més
                     arreu
inscripcions obsessives
en inútils parets,
record d'amables penombres
perdudes.

(La llum calcina.)

És un temps que amb el temps
es va fent més hostil.
Els ulls segueixen
                    buscant algun consol.



Feliu Formosa, Centre de brevetat (Editorial Meteora, 2006)

dijous, 2 de juny de 2016

M'empassaré l'anell de les paraules

San Cristóbal de las Casas. Fotografia: Empar Sáez


M'empassaré l'anell de les paraules
per blindar-me per dins
quan vingui el monstre.
Sé prou bé que és inútil.
El monstre és tan perfecte
que aconsegueix que el seu damnat l'estimi.
M'hi lliuro
com qui dóna a un vampir
un ram de sang,
la flor que li reserva.


Eduard SanahujaEl llançador d'espases (2013, Pagès editors)



diumenge, 29 de maig de 2016

Sala d'espera

Àrreu. Fotografia: Empar Sáez

Sala d'espera


M'han receptat que esperi.
Entro a la sala
on esperar serveix per esperar.
Les cadires acullen el silenci
de tots els qui esperem
que algú ens digui pel nom.
Aquí el temps no té pressa.
Es posa l'uniforme i puja a la tarima
per escriure amb el guix del compte enrere
els darrers epitafis del record.
Com els mestres d'abans, autoritari,
ens mana acabar els deures:
hem de posar sentit a cada un dels fonemes
i redactar la vida que ens hauria agradat.
Com que el temps no té límit a la sala d'espera,
el millor és ser pacient
i obedient com un mort.


Eduard Sanahuja, Compàs d'espera (Edicions Bromera, 2006)

divendres, 29 d’abril de 2016

Una suite d'aparicions

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez


Una suite d'aparicions

                                                     per a Octavio i Marie Jo Paz

                                       III 

Com s'ofereix i es diposita, igual que el vent
A l'orella, que de primer sent el brunzit solament, el primer
Suggeriment del que vindrà, com creix fora de si,

Fora del brunzit, perquè si no moriria
Al cementiri del so sense ser conegut, i aleshores
No passaria res per dies o setmanes fins que alguna cosa semblant

Tornés, un so anunciant-se com a teu, una veu
Que és la teva, ajupint-se sota el pes del desig,
Mudant de sobte el teu llenguatge en un camp que es desplega

I mentrestant el brunzit pot encara ser detectat, el brunzit
Original d'abans que fos teu, i tu jeus i el sents,
Sorprès del fet que el que dius és el que volies dir,

I penses que potser no ets qui et pensaves, que d'ara endavant
Qualsevol idea de tu mateix ha d'incloure un cos que rodeja una cançó.


Mark Strand, Rufaga d'un (Traducció de Joan Todó)
Godall Edicions, 2016


***

A Suite of Appearances

                                                         for Octavio i Marie Jo Paz

                                          III 

How it comes forward, and deposits itself like wind
In the ear which hears only the humming at first, the first
Suggestion of what is to come, how it grows out of itself,

Out of the humming because if it didn't it would die
In the graveyard of sound without being known, and then
Nothing would happen for days or weeks until something like it

Came back, a sound announcing itself as your own, a voice
That is yours, bending under the weight of desire,
Suddenly turning your language into a field unfolding

And all the while the humming can still be detected, the original
Humming before it was yours, and you lie back and hear it,
Surprised that what you are saying was something you meant,

And you think that perhaps you are not who you thought, that henceforth
Any idea of yourself must include a body surrounding a song.


Mark Strand, Blizzard of one, 1998 


dissabte, 16 d’abril de 2016

silenciar el desig, alliberar-te'n

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez


silenciar el desig, alliberar-te'n
voldries. no t'enganyis,
vesteix els ossos que t'aguanten dret.

fa temps que ho saps.

les hores que voldries
no haver o haver estimat,
s'hi tornen

com hostes oblidats a la gran festa
dels llavis i les mans:
t'acusaran

i no sabràs com dir-los
que tot va ser comèdia,
disfressa,
quixots del gran guinyol
del viure.

també el dolor.


Francesc Garriga Barata, Swing (LaBreu Edicions, 2015)

això és tot el que tinc

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez


això és tot el que tinc,

res més:
l'atzar que dorm al meu costat
mirall i sostre,
més quatre lletres que s'emporta el temps
per la finestra oberta al sol.

això i el meu barret de mendicant
per esperar l'almoina dels capvespres,
quan a la rambla el vent remou les fulles
dels vells desigs
i escombra al mar les esperances brutes.


Francesc Garriga Barata, Setembre (Editorial Columna, 1992)

divendres, 15 d’abril de 2016

tot és i no

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez



tot és i no
serà
si jo no hi sóc.
camins i no 
camí
per no anar enlloc.

sempre és enlloc a tot arreu.

la pell s'esquerda,
tremolen els turmells.
les mans, on són les mans?

tot és i no.

quan el que ve no ve
s'escurça el temps
de pluges
en terres mal llaurades.

cançons de pa sense llevat ni sal.
tot el dibuix ha pres la forma exacta
del blanc de plana de llibreta.
només ens manca l'última sorpresa.

tot és i no.


Francesc Garriga Barata, Temps en blanc (Editorial Proa, 2003)


dimarts, 5 d’abril de 2016

Historia

Mérida. Fotografia: Empar Sáez
HISTORIA


SUBÍAMOS corriendo la larga escalera.
Apenas si mirábamos posibles
detalles laterales,
sorpresas de una ventana
abierta al mundo tras los vidrios,
reflejos, sedimentos
del que subiera antes.
Velozmente cruzamos
la inútil pausa del rellano,
abandonadas rosas menos que naturales,
los ramalazos del siempre
ciego cielo
a su modo indeleble.
Subíamos, subíamos
por lo idéntico
sólo que hacia cada vez menos luz,
hacia pozo más hondo.

Ida Vitale, Parvo reino, 1984 (Dins "Reducción del infinito", Tusquets Editores, 2002)

diumenge, 3 d’abril de 2016

és una mà, una gran mà

Mérida, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez


és una mà, una gran mà
damunt un cos més gran encara

translúcids ocells acabats de néixer
vagament intuïdors de la llum

freds corredors de la ciutat
què engoleixen?

com una ombra, la mà plana
damunt una ciutat indefensa
plena de llum



Anna Dodas i Noguer ("Poemes esparsos i esbossos", dins El Volcà, La Busca edicions, 2015)



dRESSORGIR

Pamiers. Fotografia: Empar Sáez

dRESSORGIR


No coneixes la veu que
                        imperiosa a l'alba et diu
camina.

Camines.

Pel viarany queden trossos dels teus ulls.
A les vores entre albons
llacor de venes
obertes. I quan la llum del dia fuig
els arbres surten a fer la seva ronda.
Allà a on hi havia un taronger hi creix
un fantasma.
Allà a on hi havia un ullastre hi creix
un fantasma.
Allò que només era nigul borrer
ara és cadolla pudent amb el
compostatge de tots els somnis.


Antònia VicensSota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, Editor, 2013)

dimecres, 30 de març de 2016

Veu en la nit

Caldes de Montbui. Fotografia: Empar Sáez


VEU EN LA NIT


Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs apocalipsis, he callat massa.
Des del llindar de la meva por ignorada,
des de la meva tenebra eriçada de baionetes i feixuga de canons adormits,
aquesta nit vull parlar.
He de parlar com qui escup un negre vòmit de sang
o com si llancés una pedra iracunda contra el mirall de la felicitat...
Cap riu de lleons i plom no podria ofegar la meva veu de puny crispat.

A vosaltres m'adreço, indiferents llunyans,
vides encoixinades i placèvoles que us moveu en ciutats i pobles sense cercles de ferro i foc.
Esteu voltats de primaveres i coberts de cels tranquils,
però em clavaré com un eriçó a les vostres esquenes glacials,
cauré dins els nius tebis de les faldes de les vostres dones com una au enfollida
i faré ballar una ombra de parracs als murs intactes de les vostres cases...

Jo defenso la meva terra, aquesta terra meva de solcs buits i barques encallades,
una pàtria on ara ningú no pot mirar les flors sense pensar en els caiguts.
I el seu record em pesa al front amb una feixuguesa de mare vella
i posa pètals damunt l'enclusa del meu cor.
On trobarà la meva ànima martells suaus per a forjar-los?

Cal que sapigueu de mi, de nosaltres.
Cal que us llanci la solitud de milions com jo:
vides clivellades per sols furiosos, amb dring de cantimplora buida al costat,
i perseguides de metralles persistents.
Durant mesos i mesos hem dormit sobre la terra dura, sense veure l'estelada infinita,
indiferents als meteors.
Masteguem cançons quan les corretges estrenyen els nostres cossos famèlics
i hem cavat bressols de fang per a la mort brusca...

¿Què sabeu vosaltres de la cigarreta i la manta compartides,
de les esperades cartes amb perfum de vida jove que hom llegeix a poc a poc perquè durin més?
¿Què sabeu vosaltres del petó bescanviat poc abans de les partences,
de la grandesa de la nostra misèria,
de viure deu morts cada dia,
d'aquest voler-se abraçar a la papallona de l'instant com si fos una columna...?

Les negres cornetes sonaran per a tots...!


Agustí Bartra, L'arbre de foc (adesiara editorial, 2015)