dimecres, 19 d’abril de 2017

El primer amor

Brioude. Fotografia: Empar Sáez


EL PRIMER AMOR


Cal envestir el vermell de dret, amb l'espasa. Fer-li mal. Recordar-li que tota la nostra vida depèn d'ell. Que som el brau i la capa.
    Roig o vermell, què importa?
    El vermell ho és fins a la bogeria.
    Potser mirem el blau, però abracem sempre el vermell.
    Poseu el vermell a la ferida perquè sagni.
    El vermell no tolera cap altre color. Mata a qui intenta posar-se-li al davant, com els braus. El vermell és un brau. El brau és vermell.
   El vermell és l'únic color que ens mira de cara; no de biaix, com el groc, ni amb els ulls baixos, com el lila.
   La nostra esperança és vermella: hipòcrites quan diem que és verda!
   Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà.

*

Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor.


14 de desembre del 1946


Josep Palau i Fabre, (de la sèrie "Teoria dels colors" dins: Poemes de l'alquimista)
     


diumenge, 9 d’abril de 2017

Sumas

Brioude. Fotografia: Empar Sáez

SUMAS

                      ... caballo y caballero son ya dos animales
                                               J. D. GARCÍA BACCA

Uno más uno, decimos. Y pensamos:
una manzana más una manzana,
un vaso más un vaso,
siempre cosas iguales.

Qué cambio cuando
uno más uno sea un puritano
más un gamelán,
un jazmín más un árabe,
una monja y un acantilado,
un canto y una máscara,
otra vez una guarnición y una doncella,
la esperanza de alguien
más el sueño de otro.


Ida Vitale, Reducción del infinito (Dins: Cerca de cien. Antología poètica. Visor libros, 2015)


divendres, 7 d’abril de 2017

La palabra infinito

Lo Puèi de Velai (Le Puy-en-Velay). Fotografia: Empar Sáez


LA PALABRA INFINITO


La palabra infinito es infinita,
la palabra misterio es misteriosa.
Ambas son infinitas, misteriosas.
Sílaba a sílaba intentas convocarlas
sin que una luz anuncie su dominio,

una sombra señale a qué distancia de ellas
está la opacidad en que te mueves.
Van a algún punto del resplandor y anidan,
cuando las dejas libres en el aire
esperando que un ala inexplicable
te lleve hasta su vuelo.

¿Es más que su sabor el gusto de la vida?



Ida Vitale, Procura de lo imposible (Dins: Cerca de cien. Antología poética. Visor libros, 2015)

dimecres, 5 d’abril de 2017

L'autòpsia

Brioude. Fotografia: Empar Sáez


L'AUTÒPSIA

De més a més, s'hi descobrí que l'or de l'arrel de l'olivera
               havia gotejat damunt les fulles del seu cor.

I de tantes nits com havia vetllat, a tocar del canelobre,
               esperant besllums d'alba, una cremada li 
               havia arrabassat les entranyes.

Una mica més avall de la pell, la blava línia de l'horitzó
               dibuixada amb colors vius. I petjades freqüents
               de color blau enmig de la sang.

Les veus dels ocells, que en hores d'extrema solitud havia
               après, sembla que s'havien estès totes fins a un punt
               que no fou possible que fes camí fins al fons de
               tot el ganivet.

Prou bastà el propòsit per al Mal.

Que el trobà —és ben clar— en la posició esparverada de
                l'innocent. Oberts amb arrogància els ulls i tot
                el bosc agitant-se encara en la immaculada xarxa
                de la retina.

En el cervell no res, llevat d'una remor de cel destruïda.

I només dins de la seva orella esquerra, una mica de fina
                arena menuda, com si fos dins d'una conquilla, ço
                que significa que moltes vegades havia caminat vora
                la mar, ell tot sol, amb la pena de l'amor i el crit
                del vent.

Quant a aquestes guspires de flama que remunten a la jovenesa,
                mostren que cada volta que s'unia a una dona
                havia caminat de debò moltes hores abans.

Tindrem fruits precoços, enguany.


Odisseas Elitis, Sis i un remordiments pel cel (dins: Set poetes neogrecs. Antologia. Edicions 62, 1988). Traducció de Carles Miralles.


dijous, 30 de març de 2017

El mirall de l'entrada

Sitges. Fotografia: Empar Sáez


El mirall de l'entrada


A l’entrada d’aquella casa rica hi havia
un immens mirall, molt antic:
feia almenys vuitanta anys que l’havien comprat.

Un bellíssim minyó, fadrí d’un sastre
(els diumenges atleta diletant),
era allí amb un paquet. Va fer-lo a mans d’algú
de la casa, i aquest va entrar-lo a dins
per tornar l’albarà. El fadrí del sastre
va romandre sol i esperava.
Es va acostar al mirall i s’hi mirava
i s’ajustava la corbata. Al cap de cinc minuts,
van portar l’albarà signat. El prengué i se n’anà.

Però l’antic mirall, que havia vist
en la seva existència de tants anys
milers de coses i de cares;
però l’antic mirall estava joiós
i exultava d’haver acollit damunt seu
la completa bellesa durant uns quants minuts.




Konstandinos P. Kavafis (Traducció de Carles Riba)
Edicions Cal·lígraf, 2016



dimarts, 21 de març de 2017

Home


Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez

És el moment d'anar-me'n. Conec un pi que es vincla arran d'una mar. Al migdia regala al cos cansat una ombra feta a la mida de la nostra vida i a la tarda el vent entona una singular cançó en passar a través de les seves agulles, com ànimes que haguessin abolit la mort en el precís instant de començar a esdevenir pell i llavis. Una vegada vaig fer nit al dessota d'aquest arbre. A l'alba jo era un home nou, com tallat aleshores i acabat de sortir de la pedrera.
Ah, si almenys un hom pogués viure així, amb indiferència!


Iorgos Seferis, Fragment del poema: Home 
Set poetes neogrecs (Antologia i traducció de Carles Miralles)
Edicions 62, 1988


divendres, 17 de març de 2017

Des del punt de partida

Pamiers. Fotografia: Empar Sáez



Des del punt de partida de la nit buida alguna cosa indeterminada hi havia anterior al cataclisme hi havia el verb segurament sí el verb i milions d'explosions xocs entre galàxies nebuloses col·lisions estel·lars pols escampada formant i deformant cossos esfèrics amb una marcada tendència a l'el·lipse obeint no sabem quins codis

àtoms quarks neutrons espirals forats negres acceleració contínua de l'univers en convulsió barrejat amb la cosa buida que es manifesta en la complexitat que origina una llàgrima en la llangor avorrida d'una tarda adolescent en el mecanisme de defensa que em torna a la infantesa a l'esquerdill d'amor que va ser tot l'amor i encara m'alimenta.



Josefa Contijoch, Baix continu
Edicions de 1984, 2014



Parar-se i esperar

Lo Cailar (Le Caylar). Fotografia: Empar Sáez


Parar-se i esperar
al punt de l'horitzó
on s'encreuen els somnis
esperar al mig de l'espera
(no es pot saquejar el cor
com si fos un fortí)
parar-se a frec del dibuix de sorra
del vel de seda
tocar el voraviu
d'alló que no té nom
i et salva.


Josefa Contijoch, Les lentes il·lusions
Edicions 62, 2001

dimecres, 8 de febrer de 2017

Un record d'infància de Wordsworth


Salers (Cantal). Fotografia: Empar Sáez

UN RECORD D'INFÀNCIA DE WORDSWORTH

Com, dins del Preludi, aquest infant
que va dins l'inconscient de la llum
i descobreix una barca i, entre terra i cel,
hi baixa, per a remar fins a l'altra riba,

però llavors veu créixer, com una amenaça,
allà un cim, negre, darrere uns altres,
i sent por i torna cap a les canyes
on unes vides mínimes murmuren l'etern,

així aquest gran poeta haurà empès
el seu pensament sobre una hora en calma del llenguatge,
s'ha cregut redimit per la seva paraula.

Però els corrents duien, silenciosos,
els seus mots més lluny que ell en la consciència, 
i va tenir por de ser més que el seu desig. 

Yves Bonnefoy, La larga cadena del ancla. La hora presente
Traducció al castellà: Enrique Moreno Castillo (Galaxia Gutenberg, 2016)
Versió al català: Empar Sáez


***


UN SOUVENIR D’ENFANCE DE WORDSWORTH

Comme, dans le Prélude, cet enfant
Qui va, dans l’inconscient de la lumière
Et avise une barque et, entre terre et ciel,
Y descend, pour ramer vers une autre rive,

Mais voit alors s’accroître, menaçante,
Une cime là-bas, noire, derrière d’autres,
Et prend peur et retourne à ces roseaux
Où de minimes vies murmurent l’éternel,

Ainsi ce grand poète aura poussé
Sa pensée sur une heure calme du langage,
Il se crut rédimé par sa parole.

Mais des courants prenaient, silencieux,
Ses mots vers plus avant que lui dans la conscience,
Il eut peur d’être plus que son désir.

Yves Bonnefoy, La longue chaîne de l’ancre, Mercure de France, 2008


dissabte, 4 de febrer de 2017

Poema V

Leyveau. Fotografia: Empar Sáez


Poema V

Clos de miralls, la cambra, i jo al bell mig.
No em reconec en cap imatge. ¿Qui
pot destriar l’aigua de l’aigua? El temps
passa a través dels múltiples miralls
i es dilueix. No hi ha vials secrets,
canten els galls a fora. L’heura creix
i ofega panys de mur. Pujo a l’areny
d’un altre jo i em veig —sóc jo?— quallat.
Tinc por de tot, inevitablement.
Si moc els dits caurà una pluja d’anys
i esclatarà de nou la bonior.
Manllevo mots: qui sóc, què sóc, on sóc?
No em respondran ni l’heura ni els miralls.
Punyclòs desfaig la ruta: ungles, dits,
ombra i no-res. Des de tots els miralls,
ninot amb ulls de vidre, em miro. Cau
la nit i esborra els rastres. Sobrevisc.


Miquel Martí i Pol, Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975)
Dins de: Miquel Martí i Pol. Nova Antologia poètica, Edicions 62 (1997)


dijous, 26 de gener de 2017

Atavisme

Murol. Fotografia: Empar Sáez

ATAVISME

Mirar per la finestra s'ha convertit en un tic,
tothom mira per la finestra.
Llegeix, neteja, estima, mor,
i de tant en tant va corrent
i mira per la finestra.

Què hi voleu veure?
A qui mireu?
Deixeu-ho estar, qui havia de venir, ha vingut,
qui havia de marxar, ha marxat,
el que havia de passar per davant vostre, ha passat.
Tireu les cortines, 
baixeu les persianes
i preneu-vos un altre cop la pressió.

Després de veure-ho tot —pluges, guerres,
sol, talps, esdeveniments
que es repeteixen sempre igual,
la humanitat no crec que vulgui de debò
veure res més.
I tot i així, mira-la enganxada a la finestra,
amb un buit als ulls.



Marin SorescuPer entre els dies. Antologia poètica
Traducció de Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli.
Lleonard Muntaner, 2013


***


ATAVISM

Uitatul pe fereastră a devenit un tic,
Toată lumea se uită pe fereastră.
Citeşte, spală, iubeşte, moare
Şi din când în când dă fuga
Şi se uită pe fereastră.

Ce vreţi să vedeţi?
După cine priviţi?
Luaţi-vă gândul, cine a fost de venit a venit,
Cine a fost de plecat a plecat,
Ce a fost de trecut prin dreptul vostru a trecut.

Lăsaţi perdelele,
Trageţi obloanele
Şi mai luaţi-vă o dată tensiunea.

După ce a văzut totul – ploi, războaie,
Soare, cârtiţe, evenimente,
Repetate mereu aidoma,
Omenirea nu cred că mai doreşte serios
Să mai vadă ceva.
Totuşi uite-o lipită de ferestre,
În ochi cu un gol.


Marin Sorescu, Moartea Ceasului (1966)


dissabte, 21 de gener de 2017

El fred aviva

Saint Saturnin. Fotografia: Empar Sáez



El fred aviva 
el silenciós viatge 
d'aquestes pedres.



Josep-Ramon Bach, Versions profanes

Pagès editors, 2010

divendres, 13 de gener de 2017

La fuga

Saint Saturnin, Cantal. Fotografia: Ferran d'Armengol



LA FUGA


Un dia 
m'aixecaré de l'escriptori
i començaré a allunyar-me de les paraules,
de vosaltres
i de cadascuna de les coses.

Veuré una muntanya a l'horitzó 
i hi aniré
fins que la muntanya es quedi enrere.

Després perseguiré un núvol,
i el núvol es quedarà enrere.

El sol també es quedarà enrere
i les estrelles i tot l'univers...


Marin Sorescu, Per entre els dies. Antologia poètica
Traducció de Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli.
Lleonard Muntaner, 2013

***

Fuga


Într-o zi
Mă voi ridica de la masa de scris
Şi voi începe să mă îndepărtez de cuvinte,
De voi
Şi de fiecare lucru în parte.

Voi vedea un munte în zare
Şi voi merge spre el
Până când muntele va rămâne în urmă.

Apoi mă voi lua după un nor,
Şi norul va rămâne în urmă.

Soarele va rămâne şi el în urmă
Şi stelele şi tot universul…


Marin Sorescu, Poeme (1965)



dilluns, 9 de gener de 2017

Fora

Saint-Saturnin (Cantal). Fotografia: Empar Sáez


Fora,
un dia previsible
s'ajustava
a la sabata dels altres;
les nostres,
dins,
repetien
des d'un extrem a l'altre
el mateix corredor.


Teresa Pasqual, València Nord
Edicions del Buc, 2014


dissabte, 7 de gener de 2017

És aquest verd extraordinari

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez



11.

És aquest verd extraordinari
que estira els braços des de l'aigua
buscant el mapa de la llum
que et fa saltar la tanca i dir-te
que és aquest verd extraordinari
d'arròs que creix i de marea
plena de l'ombra dels canyissos
que ballen àgils i et dibuixen
que aquest verd és extraordinari
perquè és molt lluny de tot allò.


Marc Romera, L'aigua
labreu edicions, 2009



dimarts, 3 de gener de 2017

Una postal d'Islàndia


Brioude. Fotografia: Empar Sáez

UNA POSTAL D'ISLÀNDIA


Quan em vaig submergir en el rierol, per provar-ho, 
a distància d'una font termal, no vaig sentir 
sinó tot el murmuri del fang relliscós i borbollant.

I llavors darrere meu el guia deia,
«Lukewarm. Crec que us agradaria saber
que luk és una antiga paraula islandesa per dir mà.» 

I us agradaria saber (però ja ho sabeu)
com de familiar va ser la ràfega i la pressió que vaig sentir
quan el palmell interior de l'aigua va trobar el meu palmell. 


Seamus Heaney 
Versió al català d'Empar Sáez del llibre La linterna del espino (traduït al castellà per Dídac Pujol Morillo)
Círculo de Lectores, 1992.


***


A POSTCARD FROM ICELAND


As I dipped to test the stream some yards away
From a hot spring, I could hear nothing
But the whole mud-slick muttering and boiling.

And then my guide behind me saying,
«Lukewarm. And I think you’d want to know
That luk was an old Icelandic word for hand.»

And you would want to know (but you know already)
How usual that waft and pressure felt
When the inner palm of water found my palm.


Seamus Heaney, The Haw Lantern 
Faber & Faber, London 1987


diumenge, 1 de gener de 2017

Escriure al fons del forat

Canet de Mar. Fotografia: Empar


       Escriure al fons del forat, escriure sobre el fil, tot dislocant, tot arreplegant, tot deslliurant l'espai del buit viu...


       els monyons tornen a créixer, el taló es refreda, l'herba està en flor sobre l'altre vessant... hom no acabarà mai de cridar el mot que cau, ni d'alinear la lletra que sorgeix d'una fissura de la pedra...



      escriure sota la tortura, en la torpor — o no escriure — i morir d'escriure de no ser mort...


      res no pesa, res no va, xiscla la ruleta, entona l'abisme, als meus peus...


Jacques Dupin, Esmotxat
Versió de Vicenç Altaió i Patrick Gifreu
Jardins de Samarcanda, 1991 


dimecres, 28 de desembre de 2016

Observes el meu cos

Brioude. Fotografia: Empar Sáez

Observes el meu cos,
                                      cal·ligrafia oscil·lant
penjada entre la carn i la conquesta          de la terra.
Llegeixes la voluptuosa i perfumada
paraula des d’on neixo,
per l’ombra lleugera del traç.
Sota les fulles pàl·lides d’aquest
arbre em trobaràs,
amb els peus calçats en terra,
creixent amunt, cercant veus i vents.
Ajaguda damunt les formes
                                            sense vels
que albires, o com la dona nua que
transita fixament damunt les pàgines.


Empar Sáez, Quatre arbres
Viena edicions, 2016 



dimarts, 27 de desembre de 2016

L'amor mateix


Brioude. Fotografia: Empar Sáez


L'amor mateix


La llum va entrar per la finestra,
directament del sol de les alçades,
i així, en la meva minsa habitació
es van capbussar els raigs de l'Amor.

En dolls de llum vaig veure clarament
la pols que gairebé mai no es percep
amb què l'Innombrable dóna
un nom per a algú com jo.

Provaré de dir una mica més:
l'Amor va seguir i va seguir
fins que arribà a una porta oberta  –
i l'Amor mateix
l'Amor mateix va desaparèixer. 

Ben atrafegats en la llum del sol
els flocs suraven i dansaven,
i jo giravoltava amb ells
en una tessitura sense forma.

Provaré de dir una mica més:
l'Amor va seguir i va seguir
fins que arribà a una porta oberta  –
i l'Amor mateix
l'Amor mateix va desaparèixer.

Llavors vaig tornar d'on havia estat.
La meva habitació semblava la mateixa –
però res no separava 
l'Innombrable del Nom.

Ben atrafegats en la llum del sol
els flocs suraven i dansaven,
i jo giravoltava amb ells
en una tessitura sense forma.

Provaré de dir una mica més:
l'Amor va seguir i va seguir
fins que arribà a una porta oberta  –
i l'Amor mateix
l'Amor mateix va desaparèixer.


Leonard Cohen
Versió d'Empar Sáez

La traducció al castellà, d'Alberto Manzano, la trobareu publicada al Libro del anhelo, Lumen 2006.



***


Love Itself


The light came through the window,
Straight from the sun above,
And so inside my little room
There plunged the rays of Love.

In streams of light I clearly saw
The dust you seldom see,
Out of which the Nameless makes
A Name for one like me.

I’ll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door –
Then Love Itself
Love Itself was gone.

All busy in the sunlight
The flecks did float and dance,
And I was tumbled up with them
In formless circumstance.

I’ll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door –
Then Love Itself
Love Itself was gone.

Then I came back from where I’d been.
My room, it looked the same –
But there was nothing left between
The Nameless and the Name.

All busy in the sunlight
The flecks did float and dance,
And I was tumbled up with them
In formless circumstance.

I’ll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door –
Then Love itself,
Love Itself was gone.
Love Itself was gone.


Leonard Cohen, Book of Longing
McClelland and Stewart, 2006



dilluns, 19 de desembre de 2016

Nadala


Terrassa. Fotografia: Empar Sáez


NADALA
PINTURA IMAGINÀRIA
A LA MANERA DE FRANCIS BACON



Merry Christmas
per als desarrelats de la vida
que miren, eixuts,
els aparadors de la venjança
i que, amb gest tràgic,
maleeixen
la hipocresia dels cors
i l'abús de la desesperança.


Merry Christmas
per als condemnats a passar gana
que veuen en l'extermini
la font del seu futur més amable
i que, amb plany feridor,
preguen per allunyar de la mort
la tropa de fills
i l'alegria de viure.



Josep-Ramon Bach, Caïm
Poesia 3i4, 2015