dimecres, 8 de febrer de 2017

Un record d'infància de Wordsworth


Salers (Cantal). Fotografia: Empar Sáez

UN RECORD D'INFÀNCIA DE WORDSWORTH

Com, dins del Preludi, aquest infant
que va dins l'inconscient de la llum
i descobreix una barca i, entre terra i cel,
hi baixa, per a remar fins a l'altra riba,

però llavors veu créixer, com una amenaça,
allà un cim, negre, darrere uns altres,
i sent por i torna cap a les canyes
on unes vides mínimes murmuren l'etern,

així aquest gran poeta haurà empès
el seu pensament sobre una hora en calma del llenguatge,
s'ha cregut redimit per la seva paraula.

Però els corrents duien, silenciosos,
els seus mots més lluny que ell en la consciència, 
i va tenir por de ser més que el seu desig. 

Yves Bonnefoy, La larga cadena del ancla. La hora presente
Traducció al castellà: Enrique Moreno Castillo (Galaxia Gutenberg, 2016)
Versió al català: Empar Sáez


***


UN SOUVENIR D’ENFANCE DE WORDSWORTH

Comme, dans le Prélude, cet enfant
Qui va, dans l’inconscient de la lumière
Et avise une barque et, entre terre et ciel,
Y descend, pour ramer vers une autre rive,

Mais voit alors s’accroître, menaçante,
Une cime là-bas, noire, derrière d’autres,
Et prend peur et retourne à ces roseaux
Où de minimes vies murmurent l’éternel,

Ainsi ce grand poète aura poussé
Sa pensée sur une heure calme du langage,
Il se crut rédimé par sa parole.

Mais des courants prenaient, silencieux,
Ses mots vers plus avant que lui dans la conscience,
Il eut peur d’être plus que son désir.

Yves Bonnefoy, La longue chaîne de l’ancre, Mercure de France, 2008


dissabte, 4 de febrer de 2017

Poema V

Leyveau. Fotografia: Empar Sáez


Poema V

Clos de miralls, la cambra, i jo al bell mig.
No em reconec en cap imatge. ¿Qui
pot destriar l’aigua de l’aigua? El temps
passa a través dels múltiples miralls
i es dilueix. No hi ha vials secrets,
canten els galls a fora. L’heura creix
i ofega panys de mur. Pujo a l’areny
d’un altre jo i em veig —sóc jo?— quallat.
Tinc por de tot, inevitablement.
Si moc els dits caurà una pluja d’anys
i esclatarà de nou la bonior.
Manllevo mots: qui sóc, què sóc, on sóc?
No em respondran ni l’heura ni els miralls.
Punyclòs desfaig la ruta: ungles, dits,
ombra i no-res. Des de tots els miralls,
ninot amb ulls de vidre, em miro. Cau
la nit i esborra els rastres. Sobrevisc.


Miquel Martí i Pol, Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975)
Dins de: Miquel Martí i Pol. Nova Antologia poètica, Edicions 62 (1997)


dijous, 26 de gener de 2017

Atavisme

Murol. Fotografia: Empar Sáez

ATAVISME

Mirar per la finestra s'ha convertit en un tic,
tothom mira per la finestra.
Llegeix, neteja, estima, mor,
i de tant en tant va corrent
i mira per la finestra.

Què hi voleu veure?
A qui mireu?
Deixeu-ho estar, qui havia de venir, ha vingut,
qui havia de marxar, ha marxat,
el que havia de passar per davant vostre, ha passat.
Tireu les cortines, 
baixeu les persianes
i preneu-vos un altre cop la pressió.

Després de veure-ho tot —pluges, guerres,
sol, talps, esdeveniments
que es repeteixen sempre igual,
la humanitat no crec que vulgui de debò
veure res més.
I tot i així, mira-la enganxada a la finestra,
amb un buit als ulls.



Marin SorescuPer entre els dies. Antologia poètica
Traducció de Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli.
Lleonard Muntaner, 2013


***


ATAVISM

Uitatul pe fereastră a devenit un tic,
Toată lumea se uită pe fereastră.
Citeşte, spală, iubeşte, moare
Şi din când în când dă fuga
Şi se uită pe fereastră.

Ce vreţi să vedeţi?
După cine priviţi?
Luaţi-vă gândul, cine a fost de venit a venit,
Cine a fost de plecat a plecat,
Ce a fost de trecut prin dreptul vostru a trecut.

Lăsaţi perdelele,
Trageţi obloanele
Şi mai luaţi-vă o dată tensiunea.

După ce a văzut totul – ploi, războaie,
Soare, cârtiţe, evenimente,
Repetate mereu aidoma,
Omenirea nu cred că mai doreşte serios
Să mai vadă ceva.
Totuşi uite-o lipită de ferestre,
În ochi cu un gol.


Marin Sorescu, Moartea Ceasului (1966)


dissabte, 21 de gener de 2017

El fred aviva

Saint Saturnin. Fotografia: Empar Sáez



El fred aviva 
el silenciós viatge 
d'aquestes pedres.



Josep-Ramon Bach, Versions profanes

Pagès editors, 2010

divendres, 13 de gener de 2017

La fuga

Saint Saturnin, Cantal. Fotografia: Ferran d'Armengol



LA FUGA


Un dia 
m'aixecaré de l'escriptori
i començaré a allunyar-me de les paraules,
de vosaltres
i de cadascuna de les coses.

Veuré una muntanya a l'horitzó 
i hi aniré
fins que la muntanya es quedi enrere.

Després perseguiré un núvol,
i el núvol es quedarà enrere.

El sol també es quedarà enrere
i les estrelles i tot l'univers...


Marin Sorescu, Per entre els dies. Antologia poètica
Traducció de Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli.
Lleonard Muntaner, 2013

***

Fuga


Într-o zi
Mă voi ridica de la masa de scris
Şi voi începe să mă îndepărtez de cuvinte,
De voi
Şi de fiecare lucru în parte.

Voi vedea un munte în zare
Şi voi merge spre el
Până când muntele va rămâne în urmă.

Apoi mă voi lua după un nor,
Şi norul va rămâne în urmă.

Soarele va rămâne şi el în urmă
Şi stelele şi tot universul…


Marin Sorescu, Poeme (1965)



dilluns, 9 de gener de 2017

Fora

Saint-Saturnin (Cantal). Fotografia: Empar Sáez


Fora,
un dia previsible
s'ajustava
a la sabata dels altres;
les nostres,
dins,
repetien
des d'un extrem a l'altre
el mateix corredor.


Teresa Pasqual, València Nord
Edicions del Buc, 2014


dissabte, 7 de gener de 2017

És aquest verd extraordinari

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez



11.

És aquest verd extraordinari
que estira els braços des de l'aigua
buscant el mapa de la llum
que et fa saltar la tanca i dir-te
que és aquest verd extraordinari
d'arròs que creix i de marea
plena de l'ombra dels canyissos
que ballen àgils i et dibuixen
que aquest verd és extraordinari
perquè és molt lluny de tot allò.


Marc Romera, L'aigua
labreu edicions, 2009



dimarts, 3 de gener de 2017

Una postal d'Islàndia


Brioude. Fotografia: Empar Sáez

UNA POSTAL D'ISLÀNDIA


Quan em vaig submergir en el rierol, per provar-ho, 
a distància d'una font termal, no vaig sentir 
sinó tot el murmuri del fang relliscós i borbollant.

I llavors darrere meu el guia deia,
«Lukewarm. Crec que us agradaria saber
que luk és una antiga paraula islandesa per dir mà.» 

I us agradaria saber (però ja ho sabeu)
com de familiar va ser la ràfega i la pressió que vaig sentir
quan el palmell interior de l'aigua va trobar el meu palmell. 


Seamus Heaney 
Versió al català d'Empar Sáez del llibre La linterna del espino (traduït al castellà per Dídac Pujol Morillo)
Círculo de Lectores, 1992.


***


A POSTCARD FROM ICELAND


As I dipped to test the stream some yards away
From a hot spring, I could hear nothing
But the whole mud-slick muttering and boiling.

And then my guide behind me saying,
«Lukewarm. And I think you’d want to know
That luk was an old Icelandic word for hand.»

And you would want to know (but you know already)
How usual that waft and pressure felt
When the inner palm of water found my palm.


Seamus Heaney, The Haw Lantern 
Faber & Faber, London 1987


diumenge, 1 de gener de 2017

Escriure al fons del forat

Canet de Mar. Fotografia: Empar


       Escriure al fons del forat, escriure sobre el fil, tot dislocant, tot arreplegant, tot deslliurant l'espai del buit viu...


       els monyons tornen a créixer, el taló es refreda, l'herba està en flor sobre l'altre vessant... hom no acabarà mai de cridar el mot que cau, ni d'alinear la lletra que sorgeix d'una fissura de la pedra...



      escriure sota la tortura, en la torpor — o no escriure — i morir d'escriure de no ser mort...


      res no pesa, res no va, xiscla la ruleta, entona l'abisme, als meus peus...


Jacques Dupin, Esmotxat
Versió de Vicenç Altaió i Patrick Gifreu
Jardins de Samarcanda, 1991 


dimecres, 28 de desembre de 2016

Observes el meu cos

Brioude. Fotografia: Empar Sáez

Observes el meu cos,
                                      cal·ligrafia oscil·lant
penjada entre la carn i la conquesta          de la terra.
Llegeixes la voluptuosa i perfumada
paraula des d’on neixo,
per l’ombra lleugera del traç.
Sota les fulles pàl·lides d’aquest
arbre em trobaràs,
amb els peus calçats en terra,
creixent amunt, cercant veus i vents.
Ajaguda damunt les formes
                                            sense vels
que albires, o com la dona nua que
transita fixament damunt les pàgines.


Empar Sáez, Quatre arbres
Viena edicions, 2016 



dimarts, 27 de desembre de 2016

L'amor mateix


Brioude. Fotografia: Empar Sáez


L'amor mateix


La llum va entrar per la finestra,
directament del sol de les alçades,
i així, en la meva minsa habitació
es van capbussar els raigs de l'Amor.

En dolls de llum vaig veure clarament
la pols que gairebé mai no es percep
amb què l'Innombrable dóna
un nom per a algú com jo.

Provaré de dir una mica més:
l'Amor va seguir i va seguir
fins que arribà a una porta oberta  –
i l'Amor mateix
l'Amor mateix va desaparèixer. 

Ben atrafegats en la llum del sol
els flocs suraven i dansaven,
i jo giravoltava amb ells
en una tessitura sense forma.

Provaré de dir una mica més:
l'Amor va seguir i va seguir
fins que arribà a una porta oberta  –
i l'Amor mateix
l'Amor mateix va desaparèixer.

Llavors vaig tornar d'on havia estat.
La meva habitació semblava la mateixa –
però res no separava 
l'Innombrable del Nom.

Ben atrafegats en la llum del sol
els flocs suraven i dansaven,
i jo giravoltava amb ells
en una tessitura sense forma.

Provaré de dir una mica més:
l'Amor va seguir i va seguir
fins que arribà a una porta oberta  –
i l'Amor mateix
l'Amor mateix va desaparèixer.


Leonard Cohen
Versió d'Empar Sáez

La traducció al castellà, d'Alberto Manzano, la trobareu publicada al Libro del anhelo, Lumen 2006.



***


Love Itself


The light came through the window,
Straight from the sun above,
And so inside my little room
There plunged the rays of Love.

In streams of light I clearly saw
The dust you seldom see,
Out of which the Nameless makes
A Name for one like me.

I’ll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door –
Then Love Itself
Love Itself was gone.

All busy in the sunlight
The flecks did float and dance,
And I was tumbled up with them
In formless circumstance.

I’ll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door –
Then Love Itself
Love Itself was gone.

Then I came back from where I’d been.
My room, it looked the same –
But there was nothing left between
The Nameless and the Name.

All busy in the sunlight
The flecks did float and dance,
And I was tumbled up with them
In formless circumstance.

I’ll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door –
Then Love itself,
Love Itself was gone.
Love Itself was gone.


Leonard Cohen, Book of Longing
McClelland and Stewart, 2006



dilluns, 19 de desembre de 2016

Nadala


Terrassa. Fotografia: Empar Sáez


NADALA
PINTURA IMAGINÀRIA
A LA MANERA DE FRANCIS BACON



Merry Christmas
per als desarrelats de la vida
que miren, eixuts,
els aparadors de la venjança
i que, amb gest tràgic,
maleeixen
la hipocresia dels cors
i l'abús de la desesperança.


Merry Christmas
per als condemnats a passar gana
que veuen en l'extermini
la font del seu futur més amable
i que, amb plany feridor,
preguen per allunyar de la mort
la tropa de fills
i l'alegria de viure.



Josep-Ramon Bach, Caïm
Poesia 3i4, 2015



dimecres, 14 de desembre de 2016

Més amunt que les flames

Brioude. Fotografia: Empar Sáez


El teu poema sorgí
de l'infern

un matí que els mots t'havien trobat
inerta
enmig d'una frase

un infern d'imatges
que furgaven la pols
dels forns

i les ànimes
sense empara
refugiades en el teu crani

fou després d'aquell viatge
que t'havia fet tornar

amb els ulls abrusats
de no haver vist res

res
sinó restes

tal com ho diem
d'una urna
que s'exposa

just el temps de recollir-nos
davant quatre palades de terra

perquè la vida arrela
fins i tot en terrenys
inhabitables

la vida és la vida

i aprenem a col·locar
Auschwitz o Birkenau
en un vers

com un baf
insuportable

no has de permetre al desesper
que dilati les cavitats
del teu cor

no estàs sola

al teu costat
hi ha un infant

que de vegades plora
amb tota l'ànima

i vols veure'l 
riure 
amb tota l'ànima

necessitem rialles
per atacar el matí

i refàs la teva joia
com si fessis gimnàstica

avançant la mà
cap a les branques del roser
del teu jardí

on una flor intenta fer
estiu

hi ha aquest infant
que no esperaves

arribat amb uns bronquis
massa estrets
per retenir la llum

(...)


Louise Dupré, Més amunt que les flames
Traducció de Lídia Anoll
Jardins de Samarcanda, 2016


***


Ton poème a surgi
de l’enfer

un matin où les mots t’avaient trouvée
inerte
au milieu d’une phrase

un enfer d’images
fouillant la poussière
des fourneaux

et les âmes
sans recours
réfugiées sous ton crâne

c’était après ce voyage
dont tu étais revenue

les yeux brûlés vifs
de n’avoir rien vu

rien
sinon des restes

comme on le dit
d’une urne
qu’on expose

le temps de se recueillir
devant quelques pelletées de terre

car la vie reprend
même sur des sols
inhabitables

la vie est la vie

et l’on apprend à placer
Auschwitz ou Birkenau
dans un vers

comme un souffle
insupportable

il ne faut pas que le désespoir
agrandisse les trous
de ton coeur

tu n'es pas seule

à côté de toi
il y a un enfant

qui parfois pleure
de toutes ses larmes

et tu veux le voir
rire
de toutes ses larmes

il faut des rires
pour entreprendre le matin

et tu refais ta joie
telle une gymnastique

en levant la main
vers les branches d'un érable
darrière la fenêtre

quand une hirondelle veut faire
le printemps

il y a cet enfant
que tu n'attendais pas

arrivé avec ses bronches
trop étroites
pour retenir la lumière

(...)

Louise Dupré, Plus haut que les flammes
Les Éditions du Noroît, 2010


divendres, 18 de novembre de 2016

Llibre d'Amic e Amat

Lavaudieu. Fotografia: Empar Sáez


24. Digueren a l’amic:
—On vas?
—Vinc del meu amat.
—On véns?
—Vaig al meu amat.
—Quan tornaràs?
—Estaré amb el meu amat.
—Quant estaràs amb el teu amat?
—Tant de temps com seran en ell els meus pensaments.

26. Cantava l’ocell en el verger de l’Amat. Vingué l’Amic, el qual digué a l’ocell:
—Si no ens entenem pel llenguatge, entenem-nos per l’amor; car en el teu cant es representa als meus ulls el meu Amat.

46. Estava l’Amic tot sol sota l’ombra d’un bell arbre. Passaren homes per aquell lloc, i li demanaren per què estava sol. I l’Amic respongué que estigué sol quan els hagué vistos i sentits; i que abans estava en companyia del seu Amat.

61. —Digues, foll: si et desamava el teu Amat, ¿què faries?
Respongué i digué que estimaria a fi de no morir, per tal com desamor és mort i amor és vida.

172. Deia l'Amic:
—Si vosaltres, amadors, voleu foc, veniu al meu cor i enceneu les vostres llànties; i si voleu aigua veniu als meus ulls que s’escolen de llàgrimes; i si voleu pensaments d’amor, veniu-los a prendre en les meves reflexions.

175. —Digues, home que vas com foll per amor, ¿fins quant de temps seràs serf i sotmès a plorar i a sostenir treballs i llanguiments?
Respongué:
—Fins el temps en què el meu Amat separi la meva ànima del meu cos.

176. —Digues, foll, ¿tens diners?
Respongué:
—Tinc Amat.
—¿Tens viles, castells i ciutats, comptats i ducats?
Respongué:
—Tinc amors, pensaments, plors, desigs, treballs, llanguiments, que són millors que imperis i regnats.

247. L’Amat deixà lliure l’amor i donà llicència a la gent que en prengués a la seva plena voluntat; i a penes trobà l’amor qui el posés en el seu ànim. I per això plorà l’Amic i tingué tristor del deshonor que l’amor obté, aquí a baix entre nosaltres, de part de falsos amadors i d’homes ignorants.

262. —Digues, foll, ¿què feia el teu Amat abans que existís el món?
Respongué:
—Li convenia l’existir degut a diverses propietats eternals, personals, infinites, en què hi ha Amic i Amat.

294. —Foll, digues, ¿què és amor?
Respongué que amor és aquella cosa que als lliures posa en servitud, i als serfs dóna llibertat. I sorgeix la qüestió de saber de qui està més a prop l’amor: de llibertat o de servitud.

295. Cridava l’Amat el seu Amic, i ell li responia dient:
—¿Què et plau, Amat, que ets ulls dels meus ulls, i pensament dels meus pensaments, i plenitud de les meves plenituds, i amor dels meus amors, i encara començament dels meus començaments?

Ramon Llull, Llibre d'Amic e Amat
Text en català modern per Miquel Peix
Editorial Claret, 1982 
A excepció del versicle 24: Versió de Dolors Miquel, Cap home és visible. Poesia catalana medieval. Edicions 62, 2010