dimecres, 14 de març de 2018

És lluny

Florència. Fotografia: Empar Sáez



És lluny.
Tant, que el perfil
del seu nom
es desdibuixa
en l'aire obscur
i t'obre un solc al cor,
com en l'aigua negra
de proes afilades.


Josep Maria Fulquet, Natura d'infinit
Edicions 62, 2016 



dimarts, 6 de març de 2018

Descansa

Florència. Fotografia: Ferran d'Armengol

VIII


Descansa.
L'Home ja s'ha fet
L'obscur cec irat animal
Que pretenies.


Hilda Hilst, Via buida (dins Del desig)
Prometeu Edicions, 2017

*

VIII


Descansa.
O Homem já se fez
O escuro cego raivoso animal
Que pretendias.


Hilda Hilst, Via vazia



dissabte, 3 de març de 2018

dos punts

Florència. Fotografia: Empar Sáez


dos punts


una cadira
dos ulls en actiu
una plana fèrtil, poc poblada

dirigiu la cadira envers l'horitzó.
alineeu les ninetes dels ulls amb la línia de l'horitzó,
que hi penetrin.
deixeu la resta del cos immòbil, que hi creixi la felicitat.

només calen dos punts per traçar una línia:
la naixença i una mort.


Eduard Escoffet, Menys i tot
LaBreu Edicions, 2017

divendres, 2 de març de 2018

deshabitar la ciutat

Florència. Fotografia: Empar Sáez


deshabitar la ciutat


on hi ha aquells barris, imagineu-hi camps.
on hi ha aquell estadi, imagineu-hi una masia.
on hi ha aquella avinguda, imagineu-hi maresmes.
on hi ha aquell jardí, imagineu-hi una pedrera.
on hi ha aquell port, imagineu-hi una platja.
on hi ha aquell passeig , imagineu-hi una riera.
on hi ha aquell carrer, imagineu-hi horts.
on hi ha aquella plaça, imagineu-hi un cementiri.

i així tota l'estona, fins a esborrar-ho tot.
i així tota l'estona, fins a esborrar-nos del tot.


Eduard Escoffet, Menys i tot
LaBreu Edicions, 2017

dijous, 15 de febrer de 2018

XXIV

Florència. Fotografia: Empar Sáez


XXIV


Aquella noia que veig en el mirall amb la lluna oberta en el rostre. Amb la rialla entre els dits, arrelada. Els pits celestes. El temps del paradís. Un pomer etern habita en aquella noia.


Marta Pérez i Sierra, Llavors, els peixos (Poemes de Marta Pérez i Sierra i pintures de Jordi Vila i Llàcer)
La Garúa Libros, 2017

dilluns, 12 de febrer de 2018

La noche me salva

Florència. Fotografia: Empar Sáez


(...) La noche me salva. No podemos ver sin peligro de enloquecer: las cosas nos revelan, sin revelar nada y por su simple estar ahí frente a nosotros, el vacío de los nombres, la falta de mesura del mundo, su mudez esencial. Y a medida que la noche se acumula en mi ventana, yo siento que no soy de aquí, sino de allá, de ese mundo que acaba de borrarse y aguarda la resurrección del alba. De allá vengo, de allá venimos todos y allà hemos de volver. Fascinación por el otro lado, seducción por la vertiente no humana del universo: perder el nombre, perder la medida. Cada individuo, cada cosa, cada instante: una realidad única, incomparable, inconmensurable. Volver al mundo de los nombres propios.


Octavio Paz, El Mono Gramático
Seix Barral, 1974


dissabte, 10 de febrer de 2018

A l'hora del passeig

Florència. Fotografia: Empar Sáez

A l'hora del passeig sortim
de casa amb una ca-
deneta aquí al canell, com
per al gos, per a a bèstia
que ens acompanya,

i a cada escocell fem
parada i clavem
el nas. Ah, però: tot

fa olor de lletra, tot flaira
cosa escrita molt 
i molt endins, i llavors
imaginem que és lletra el que dicta

l'alçada dels fanals i la força
de la llum, la que
adreça amb rectitud
la vorera, la que grava
llinatges als embornals, i també la
que entalla en la fusta els
versos

que el poble repeteix
als tombants del calendari.

Sí, enderiats per la lletra, fem
com si ho volguéssim tot escrit, com
si d'haver passat nosaltres n'hagués
de quedar una 
cal·ligrafia invisible i universal, una
injecció gramatical
fins i tot en la quàntica més
secreta del silici.

¿És doncs d'aquesta mena
l'impuls que ens capfica,
asseguts als bancs,
en dintres de paper?

¿El que ens diu de deixar
caure amb descuit els fulls, com si alguna
cosa a l'avinguda n'hagués
de seguir el dictat?

Potser sí, potser tal
vegada, com diuen alguns,
de bona fe, un dia creixerem
nosaltres en nosaltres d'un nostre traç,
ufanament assaonats
per la grafia, però

mestrestant que això no passa, l'angoixa,
la nostra angoixeta
borda i rondina perquè no en sap
res. Ara, que també
pot ser el seu remuc
l'avís, si te-

morosament
s'ensuma que en acabar
el volt ens troba-

rem amb una ca-
de-
neta tota
escrita al coll,
sota els fanals,

alçant el nas quan passi l'aire
pel carrer, com per
atrapar la salvatge i deslletrada
ferum del món, que sempre

fa la seva, esgra-
fiat.


Joan Puigdefàbrega, Deshora
Edicions 62, 2017



dilluns, 5 de febrer de 2018

Les ballarines vanes

Florència. Fotografia: Empar Sáez

Les ballarines vanes

Són aquí les que són flors de l'ombra, han vingut
esbart diví i afable vagarós sota els nuus
que esquinça o crea, cómplice, la lluna... Són aquí
fugint melodioses pel boscatge esclarit.
Són malves i són lliris, i roses moridores
les gràcies de nit que amb llurs danses desclouen
i regalen al vent el perfum dels seus dits.
Es fan totes atzur i boscosa fondària
on l'aigua prima lluu a penes, reposada
com un pàl·lid tresor d'una eternal rosada
d'on un silenci immens emana... Són aquí
fugint misterioses pel boscatge esclarit,
furtives com un vol d'exquisides mentides.
Van descloent els somnis dels calzes que trepitgen 
i, gràcils, els seus braços amb actes adormits
barregen, com en somnis, sota els murters amics,
carícies de l'una a l'altra... Però alguna,
que es deixa anar del ritme i de la font s'allunya,
va, abrivada la set pel misteri acomplit,
a beure als lliris l'aigua frèvola on dorm l'oblit.

Paul Valéry, Àlbum de versos antics 
Traducció de Josep A. Vidal
Pagès Editors, 2017

***

Les vaines danseuses

Celles qui sont des fleurs de l'ombre sont venues,
Troupe divine et douce errante sous les nues
Que effleure ou crée un clin de lune… Les voici
Mélodieuses fuir dans le bois éclairci.
De mauves et d’iris et de mourantes roses
Sont les grâces de nuit sous leurs danses écloses
Qui dispensent au vent le parfum de leurs doigts.
Elles se font azur et profondeur du bois
Où de l’eau mince luit dans l'ombre, reposée
Comme un pâle trésor d’eternelle rosée
Dont un silence immense émane… Les voici
Mysterieuses fuir dans le bois éclairci,
Furtives comme un vol de gracieux mensonges.
Des calices fermés elles foulent les songes;
Et leurs bras délicats aux actes endormis
Mêlent comme en rêvant sous les myrtes amis,
Les caresses de l'une à l'autre… Mais certaine,
Qui se défait du rythme et qui fuit la fontaine,
Va, ravissant la soif du mystère accompli,
Boire des lys l’eau frêle où dort le pur oubli.



Paul Valéry, Album de vers anciens



diumenge, 4 de febrer de 2018

MORNING GLORIES

Akureyri. Fotografia: Empar Sáez


MORNING GLORIES


S'obria, cada matí, una flor nova
de la branca escapçada,
fragilitat esvelta en el vas d'aigua.
S'obrien els capolls
sota el reflex del sol, claror primera,
tonalitats exactes dels colors,
miracle les transparències idèntiques dels pètals.
Anhelava el meu cos l'impossible prodigi,
la força de la saba,
la precisa simetria de les corbes,
la negació del temps,
l'epidermis nua, inassolible, de la flor.


Zoraida Burgos, Poemes dispersos, dins Convivència d'aigües. Obra poètica. 
LaBreu edicions, 2017

dissabte, 13 de gener de 2018

A poc a poc

Reykjavík. Fotografia: Empar Saéz



A poc a poc,
a la cruïlla on s'encreuen
els somnis,
se't van morint el temps,
les roses del capvespre.


Josep Maria Fulquet, Natura d'infinit
Edicions 62, 2016

CRIPTA

Akureyri. Fotografia: Empar Saéz


CRIPTA

Nit sobre nit, blanca remor de silenci.


Hem caminat per un passadís estret fins arribar allà on el temps pretèrit resta immòbil. L'aurora, sensual, li ofereix el cos, però ell, amb l'índex als llavis, mira el crepuscle de rostre inacabat.


Lent esguard de dolor.


Rodolfo del Hoyo, Els dits de l'intèrpret
Edicions L'Esguard, 2003


diumenge, 7 de gener de 2018

ÀLBUM

Ràfels, Matarranya. Fotografia : Empar Sáez


ÀLBUM

No en tinc prou amb els mots per fixar el sentit
i traçar la línia entre el no-res
i la passió.
               Qui, doncs, m'ha de creure?
Ni tan sols qui en va decidir els tons
ja esvaïts, només jo que ara visc
de nou el moment que la imatge evoca:
cave i adobe els clots per als timons
i agraïsc a les mans l'escalfor de la terra,
regire les arrels, acaricie
els bulbs abandonats, peces d'un vell mosaic
on els anys han fixat memòria de mi.

Imagine? Potser sí. Qui podria,
si no, recordar el goig que, immòbil
encara habita els meus ulls?
                             Aleshores i ara
hi ha el vell garrofer sempre vigilant,
però hi sóc també la prova d'una absència:
cap llorer abriga ja els nius dels somnis,
amagatalls d'anhels entre les branques,
ni la pluja és capaç de dibuixar somriures.

Si oblidem per recordar, qui i on som?
D'on ens ve aquest desig irrefrenable 
de ser i perdre per tornar a ser?

Vicent Alonso, Vinces
Cafè Central /Eumo Editoral, 2016



dimarts, 12 de desembre de 2017

Transitar el silenci

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez
Transitar el silenci


Baixo del cotxe. Em poso les ulleres de sol per transitar el silenci i endinsar-me en la nit dels meus vidres fumats.

          I

El cel va girant sota els meus peus:
de la terra endolada,
m'arriba el cant somort dels roures;
un núvol esllanguit que punxa l'aire
abraça, tremolós, les arrels i el fullam;
una garsa travessa la boca dels meus ulls
i va teixint meandres sobre els líquens.
Contemplo el lloc precís on neix l'il·limitat
mentre em tenalla els peus el cor de l'heura.
És curt, aquest camí. La terra és infinita.


          II

De la terra endolada, l'alça el lladruc d'un gos,
el cant somort del vent, el cruixit de les fulles.
M'arriba des de lluny el remoreig de l'aigua,
el tritlleig que ressona al vidre dels meus ulls.
El cel va girant sota els meus peus:
se m'enganxa als turmells, l'ala oscada d'un núvol
i l'ombra d'una garsa em cenyeix els talons.
És curt el meu camí. La terra és infinita.


Rosa Font, Em dic la veu
Llibres del Segle, 2017


XXXVI

Hofn. Fotografia: Empar Sáez


XXXVI

Un altre matí sense color
un matí desbordant i ple
com un codony
com un magraner de Déu,
un matí amb olor de falgueres
i de galopades pels boscos,
mes no hi haurà ni falgueres
ni cavalls resplendents de llum,
aquest dolç matí
durà al seu front el segell
de les meves decadències...


Alda Merini, La Terra Santa
Traducció de Nora Albert
Editorial Arrela, 2016 

***

XXXVI

Ancora un mattino senza colore
un mattino inesausto pieno
come una mela cotogna,
come il melograno di Dio,
un mattino che odori di felci
e di galoppate nei boschi,
ma non ci saranno né felci
né cavalli prorompenti in luce,
questo dolce mattino
porterà in fronte il sigillo
delle mie decadenze…


Alda Merini, La Terra Santa (1984)


dilluns, 11 de desembre de 2017

La finestra oberta

Sant Julià de Vilatorta. Fotografia: Empar Sáez


La finestra oberta

Un escriptor ancià s'havia acostumat a escriure la paraula FINAL en un full de paper abans de començar les seves històries, i després d'això solia agafar una pila de papers, normalment prima a l'hivern quan la llum de dia durava poc, i en comparació gruixuda a l'estiu quan el pensament tornava a ser fluid i associatiu, expansiu com el pensament d'un home jove. Independentment de la quantitat, disposava aquestes pàgines en blanc sobre la darrera, que quedava tapada. Només així li venia la història, casta i refinada a l'hivern, més lliure a l'estiu. Així és com havia arribat a ser un mestre de fama reconeguda.

Preferia treballar en una habitació sense rellotges, i refiar-se de la llum per saber quan acabava el dia. A l'estiu, li agradava la finestra oberta. ¿Com va poder, doncs, a l'estiu, entrar el vent de l'hivern a la cambra? Tens raó, va cridar al vent, és això el que em faltava, aquesta decisió i brusquedat, aquesta sorpresa. Oh, si pogués fer això seria un déu! I es va estirar al terra fred de l'estudi a mirar com el vent escampava les pàgines i mesclava les escrites amb les no escrites, i entre elles, el final.

Louise Glück, Nit fidel i virtuosa
Traducció de Núria Busquet
edicions del buc, 2017

***


The Open Window


An elderly writer had formed the habit of writing the words THE END on a piece of paper before he began his stories, after which he would gather a stack of pages, typically thin in winer when the daylight was brief, and comparatively dense in summer when his thought became again loose and associative, expansive like the thought of a young man. Regardless of their number, he would place these blank pages over the last, thus obscuring it. Only then would the story come to him, chaste and refined in winter, more free in summer. By these means he had become an acknowledged master.

He worked by preference in a room without clocks, trusting the light to tell him when the day was finished. In summer, he liked the window open. How then, in summer, did the winter wind enter the room? You are right, he cried to the wind, this is what I have lacked, this decisiveness and abruptness, this surpriseO, if I could do this I would be a god! And he lay on the cold floor of the study watching the wind stirring the pages, mixing the written and unwritten, the end among them.


Louise Glück, Faithful and Virtuous Night, 2014

Com si res

Reykjahlid. Fotografia: Empar Sáez


Com si res


I anar-te fent a la idea
Del no-res
Tot des-
Sacralitzant-la

I descobrir que no es tracta
Sinó d'habituar-se
A la pròpia solitud

I així cada vegada
Desvetllar més el gaudi
De l'instant

I sempre retornar
Als records i al combat
Com si res
Com si tot


Feliu Formosa, Cap claredat no dorm
Pagès editors, 2001





dissabte, 4 de novembre de 2017

Tindrem temps d'anar ben lluny

Reykjavík. Fotografia: Empar Saéz



Tindrem temps d'anar ben lluny
de travessar les cruïlles, els mars, els núvols
d'habitar aquest món que va entre els nostres passos
d'un infinit secret a l'altre, podrem escoltar
el bellugueig dels cossos a través de la sorra;
tindrem el temps
de dir-nos-ho tot i de deixar d'estar espantats
per les nostres tendreses, les nostres caigudes comunes;

podrem escriure-ho tot
del pas del vent damunt els nostres rostres
aquests murmuris de l'univers, aquests esclats d'immensitat;
tindrem temps de trobar
un metre quadrat de terra i de viure-hi
el que se'ns escapa?

encara no ho sé.


Hélène Dorion, Un rostre recolzat contra el món
Traducció de Carles Duarte
Pagès editors, 2003

dimecres, 1 de novembre de 2017

Plantaré el cos

Reykjavík. Fotografia: Empar Saéz


Plantaré el cos

 Plantaré el cos en una cala oscura.MONTSERRAT ABELLÓ


Plantaré el cos en una cala obscura,
sense onades ni vent que em seguin els flancs:
s'aturarà l'instant, retindré la paraula
al clos de les mans
mentre la nit s'adorm al ginestar
i cau sobre les pedres.
Retindré la paraula al meu mirall desert
per dir aquest no saber que esglaia
i desteixir-ne l'ombra.
Retindré la paraula entre els meus dits
perquè digui la llum que encén la vida.



Rosa Font, Em dic la veu
Llibres del Segle, 2017


diumenge, 15 d’octubre de 2017

Algun naixement

Reykjavík. Fotografia: Empar Sáez


ALGUN NAIXEMENT

Aquell matí va ser

igual que l'últim dia
del món que coneixíem, no baixava
l'aigua convinguda, l'herba
era seca, també el cel era sec
i la pols que em venia als ulls
portava tot el sol acumulat.

Aquell matí vaig decidir
que seria humà, que sentiria
l'alegria estranya 
de tenir set.

I no hi havia mare
enlloc, sinó els meus llavis
premuts contra la finestra.


Màrius Sampere, L'estació dels espiadimonis
Lleonard Muntaner, Editor, 2010


dissabte, 7 d’octubre de 2017

Desde los balcones

Akureyri. Fotografia: Empar Sáez



Desde los balcones, sobre el portal oscuro, yo miraba con el rostro pegado a las barras frías; oculto tras las begonias, espiaba el movimiento de hombres cenceños. Algunos tenían las mejillas labradas por el grisú, dibujadas con terribles tramas azules; otros cantaban acunando una orfandad oculta. Eran hombres lentos, exasperados por la prohibición y el olor de la muerte. 


(Mi madre, con los ojos muy abiertos, temerosa del crujido de las tarimas bajo sus pies, se acercó a mi espalda y, con violencia silenciosa, me retrajo hacia el interior de las habitaciones. Puso el dedo índice de la mano derecha sobre sus labios y cerró las hojas del balcón lentamente). 



Antonio Gamoneda, Lápidas, 1986 (Dins Antonio Gamoneda. Antología poética. Alianza Editorial, 2006) 


Gàbia

Pratdip, Baix Camp. Fotografia: Empar Sáez

GÀBIA


Em fan mal aquests ocells amoïnadors
cada cop que les seves ales s'agiten en l'espai
i inicien el seu cant com si es rifessin del meu domini,

o potser pensen
que estic sola en aquest assetjament.


Fawzía Abú JáledDiván de poetisas árabes contemporáneas
(ediciones del oriente y del mediterráneo, 2016)
Traducció al castellà: Jaafar Al Aluni
(Traduït al català per Empar Sáez)




dissabte, 9 de setembre de 2017

La belleza

Akureyri. Fotografia: Empar Sáez



LA BELLEZA
no proporciona dulces sueños; cunde
en el insomnio azul del hielo
y en la materia del relámpago.

En cales vivas, en
láminas abrasadas,
gira sin descanso; su
perfección es el vértigo.

La belleza no es 
un lugar donde van
a parar los cobardes.

Viva en su luz
mi pensamiento. Quiero
morir en libertad.


Antonio Gamoneda, Sublevación inmóvil, 1960 (Dins Antonio Gamoneda. Antología poética. Alianza Editorial, 2006) 

dijous, 31 d’agost de 2017

Nit fidel i virtuosa

Reykjavík. Fotografia: Empar Sáez

Nit fidel i virtuosa (fragment)


Era cert:
no em sortien sons de la boca. I tanmateix
eren al cap, expressats, possiblement,
com una cosa menys exacta, pensats segurament,
tot i que aleshores no deixaven de semblar-me sons.

Hi havia alguna cosa allà on no hi havia hagut res.
O hauria de dir, no hi havia res allà
però havia estat profanat amb preguntes.

Les preguntes m'encerclaven el cap; tenien la qualitat
d'estar organitzades d'alguna manera, com planetes.

A fora, es feia de nit. ¿Era aquesta,
aquella nit perduda, coberta d'estrelles, esquitxada de lluna,
com un compost químic que conserva
tot el que hi submergeixes?

La tieta havia encès l'espelma.

La foscor va escombrar la terra
i al mar flotava la nit
lligada a un tros de fusta.

Si pogués parlar, ¿què hauria dit?


Louise Glück, Nit fidel i virtuosa 
Traducció de Núria Busquet
Edicions del Buc, 2017


***

Faithful and Virtuous Night (fragment)


It was true—
sounds weren’t coming out of my mouth. And yet
they were in my head, expressed, possibly,
as something less exact, thought perhaps,
though at the time they still seemed like sounds to me.

Something was there where there had been nothing.
Or should I say, nothing was there
but it had been defiled by questions—

Questions circled my head; they had a quality
of being organized in some way, like planets—

Outside, night was falling. Was this
that lost night, star-covered, moonlight-spattered,
like some chemical preserving
everything immersed in it?

My aunt had lit the candle.

Darkness overswept the land
and on the sea the night floated
strapped to a slab of wood—

If I could speak, what would I have said?


Louise Glück, Faithful and Virtuous Night (2014)


divendres, 25 d’agost de 2017

LES NO PARAULES

Vilanant., Alt Empordà. Fotografia: Empar Sáez


LES NO PARAULES

Ell em va estendre una fulla com una mà amb dits.
Jo li vaig estendre una mà com una fulla amb dents.
Ell em va estendre una branca com un braç.
Jo li vaig estendre el braç com una branca.
Ell va inclinar cap a mi el tronc
com un pomer.
Jo vaig inclinar cap a ell l'espatlla
com un troc nuós.

Jo sentia envigorir-me la seva saba bategant
com la sang.
Ell sentia alentir-se la meva sang pujant com la saba.
Jo vaig passar a través d'ell.
Ell va passar a través de mi.
Jo vaig quedar-me un arbre sol.
Ell
un home sol.


Nichita Stănescu, Ànima gramatical. Antologia poètica 1960-1984
Traducció de Lilica Voicu-Brey i Xavier Montoliu Pauli
Lleonard Muntaner Editor, 2017



***


Necuvintele

El a întins spre mine o frunză ca o mână cu degete.
Eu am întins spre el o mână ca o frunză cu dinţi.
El a întins spre mine o ramură ca un braţ.
Eu am întins spre el braţul ca o ramură.
El şi-a înclinat spre mine trunchiul
ca un măr.
Eu am inclinat spre el umărul
ca un trunchi noduros.
Auzeam cum se-nţeteşte seva lui bătând
ca sângele.
Auzea cum se încetineşte sângele meu suind ca seva.
Eu am trecut prin el.
El a trecut prin mine.
Eu am rămas un pom singur.
El
un om singur.


Nichita Stănescu, 
Necuvintele, 1969